Avui torno a escriure en català, avui torno a parlar de sentiments. Sentiments que es confonen en el neguit d'un diumenge fosc i plujós que no fan altre cosa que enyorar la teva presència. No sé si series capaç d'ententre que el que vol el meu cor, ho rebutja el meu cap... Una mena de contradicció que em duu a estimar el que mai he tingut de tu. No tinc dret a demanar-te res... pot ser em fa por que siguis feliç sense mi i jo no ser capaç de ser-ho mai per mi mateixa.
Avui torno a sortir a córrer sota la pluja, torno a plorar des de l'anonimat, allà on la gent que passa no se n'adona del dolor que brolla pels meus ulls i que, si ho sabessin, tampoc no els importaria perquè ara s'afanyen a arribar a casa i aixoplugar-se d'aquest diumenge que com tants d'altres torna a ser fosc i plujós sense tu.
I com deu ser que últimament em sembla que les teves paraules lliguen amb mi a la perfecció?
ResponderSuprimirSaps? Em sento un xic més acompanyada quan et llegeixo :)
Un petonàs