Llàgrimes

M'agrada plorar a la moto. Ningú no em mira, ningú no se n'adona que sota la visera se m'escorren unes llàgrimes per les galtes que, lluny de provocar-me coïssor, m'acaronen i alleugen la pena que porto dins. A la moto només existeixo jo, la resta del món s'esbaeix i només veig la carretera. La fredor del vent, que em golpeja la cara, és la meva única companya d'un viatge que m'agradaria eternitzar, fer-lo meu per sempre. De tant en tant, alguna mirada indiscreta en un semàfor em fa tocar de peus a terra, però és massa tard per deturar unes llàgrimes que corren sense ordre pel meu rostre enrogit pel foc de l'hivern.

La respiració se'm fa més dificultosa quan arribo al meu destí... Quan baixo de la moto torno a ser al món gris i plujós del qual defugia quan hi vaig pujar. Tot és al lloc que li pertoca, excepte els meus sentiments, que me'ls he deixat enrera, al principi del trajecte, quan he arrencat la moto d'una embranzida, deixant tota la pol·lució del meu cap enrere.

Ara escric en català, per mi, la llengua dels sentiments... perquè a l'hora de parlar de coses que es remouen per dins, no hi ha cap idioma més generós amb les paraules, més delicat amb els significats i més bonic per parlar d'amor i desamor.